Aquesta mateixa setmana, hem vist com el gran guitarrista Manolo Sanlúcar va abandonar l’escenari del Palau de la Música immers en un estat d’angoixa i abatut per un fràgil estat de salut, que va impedir-li demostrar la seva mestria a un públic entregat, en el que era el seu retorn desprès de tres anys des de la seva retirada dels escenaris i els concerts en directe.
Manolo Sanlúcar va estudiar composició i harmonia perquè tot el que li escrivien els ortodoxes escrivents musicals no li sonava al que ell volia reflectir… els sentiments. Mestre de mestres, gran entre els més grans, abatut, trist i capcot per no poder dominar el seu instrument, va demanar disculpes als assistents humilment per no poder oferir-los el que esperaven d’un malabarista de l’art flamenc (un art que va ser menyspreat en els seus inicis i que va ser titllat de vulgars coples del poble andalús i gitano).
Hores, dies, mesos i anys d’esforç i entrega total a la recerca de la millora continuada i de la perfecció, un impossible que només els més grans són capaços d’assolir. Aquest es Manolo Sanlúcar, un dels més grans.
Mestre, torni o no torni als escenaris, la seva història està escrita amb lletres d’or a la exaltació del art flamenc que vostè ha elevat a la categoria de sublim. Gràcies per tot.
Per @jcabezudo
KBMúsics 